Rondalla de la Sopa de Pedres

Etiquetas: ,
Paso a reproducir una antigua fábula con muy buena moraleja. Como curiosidad, decir que en los paises escandinavos la llaman la sopa de clavos...


Diu que una vegada, fa molt de temps d’això, hi havia un país que acabava de passar per una guerra molt forta. I sabeu que les guerres sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges, hi ha molts morts, molta sang. Però sobretot, a les guerres hi falta el pa. La gent passa gana.
Un bon dia, quan aquest país va haver acabat la guerra i va quedar totalment destrossat, un soldat brut, esparracat, polsós, va arribar a un poble. Era alt com un sant Pau i xuclat com un clau. Duia una gorra d’aquestes de costat. Semblava un sac d’ossos, un fideu.
Mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i quan surt la mestressa diu:
“Mestressa, no teniu pas un tros de pa per aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?”
La mestressa de la casa se’l mira i diu:
“Però que estàs tocat del bolet? Que t’has begut l’enteniment? No ho saps que no hi ha pa? Però...com t’atreveixes...? Mal llamp t’arreplegui...!”
I a cops de guitzes i empentes el teu fora de la casa. Pobre soldat...!
Prova fortuna en una altra casa, truca i diu:
“Mestressa, no teniu pas un tros de pa per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?”
La mestressa se’l mira de fit a fit i li diu:
“Però que estàs boig? Que no saps que no n’hi ha de pa? Com t’atreveixes a demanar-ne?”
I també a puntades de peu i empentes el treu afora. Pobre soldat...!
Ho va provar en una altra porta, en dues, en tres, en quatre i en cinc. I a totes les portes va rebre la mateixa resposta:
“Estàs tocat del bolet! Estàs boig! No hi ets tot! Fora, fuig d’aquí...!”
Ah!, però el soldat no es va donar per vençut...Travessa el poble de cap a cap i se n’anà al final del poble, on hi havia un safareig públic. Troba unes quantes mosses i diu:
“Ei, mosses! No heu pas provat mai una sopa que faig de pedres?”
Les mosses van riure.
“Una sopa de pedres,...? Però que estàs boig?”
I se li’n reien.
Però hi havia uns vailets que estaven espiant i van córrer cap el soldat.
“Soldat, que et podem ajudar?”.
“I tant mainada...! Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya per a fer foc.”
En un tres i no res tots els vailets van anar a buscar les coses que havia demanat el soldat. Encenen foc, posen la perola al damunt, i hi fiquen aigua i pedres. L’aigua es comença a escalfar.
Els vailets estaven impacients i deien:
“Podem tastar la sopa?”
“Calma, calma!”
“Mmmm...! Que bona...!”
“Jo diria, però, que hi falta un punt de sal.”
Una noia que es deia Isabel, digué:
“Però si jo en tinc a casa meva...!”
Es posa a córrer cap a casa seva i, d’amagatotis de la seva mare, agafa la sal i la porta al soldat, que la tira a l’olla. Al cap d’una estona, el soldat torna a tastar la sopa i digué:
“Que bona...! Però jo diria que li falta una mica de tomata.
Un noi que es diu Lluís li fa:
“Però si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida.”
I aquells vailets varen anar portant coses: enciam, patates, arròs i fins i tot un va portar un tros de pollastre. Quan allò va estar ben ple, va remenar i al final el soldat ho tastà i digué:
“Mmmmm! Quina sopa més bona! La millor sopa de pedres que he fet en tota la meva vida! Vinga, vailets i vailetes, aneu a avisar tota la gent del poble! Ja n’hi ha prou d’egoisme! Ja n’hi ha prou de tenir les portes tancades!”
“Que portin plats i culleres! Repartim-nos tots plegats aquesta sopa!”
Va haver-hi sopa per tothom. Ningú es va quedar sense en aquell poble.
I des d’aquell dia, tota la gent del poble, grans i petits, gràcies a un soldat desconegut, va aprendre a compartir una mica més el que cadascú tenia.